El procés d’elaboració i aprovació de les noves versions de les normes internacionals de la gestió de la qualitat i de la gestió ambiental està arribant al seu final.

El passat u de juliol el procés de la norma ISO 14001 va passar a la darrera fase de votació de l’esborrany final que ha de durar dos mesos.

Amb tota probabilitat, més dels dos terços dels membres votaran a favor i menys d’una quarta part hi votaran en contra (condició necessària per a l’aprovació definitiva) i es preveu la publicació aproximadament el 16 de setembre.Logo ISO 14001 2015

La norma ISO 9001 va una mica més endarrerida però està a punt d’acabar també la fase de discussió de l’esborrany i entrar a votació de l’esborrany final, previsiblement durant el present mes de juliol.

En resum, a partir de setembre i abans de final d’any tindrem les dues noves versions de les normes ISO 9001 i ISO 14001.

Els tècnics d’Entorn Qualitat estem realitzant un seminari intern d’anàlisi d’aquestes dues versions en base al darrer estat dels esborranys per tal de poder informar, formar i assessorar els nostres clients per a l’adaptació a les noves versions.

logo ISO 9001 2015

Tot i que no es preveuen grans canvis en els sistemes de gestió, es precisen alguns requisits que ja s’apuntaven en les versions anteriors, d’altres es reforcen i se n’introdueixen alguns pocs de nous.

Remarcar que alguns dels nous requisits, per la seva obvietat i coherència amb el conjunt del sistema, en molts dels sistemes de gestió que hem ajudat a implementar ja s’estan aplicant.

Més feina tindran aquelles organitzacions que han adoptat les normes amb una visió molt reduccionista, a vegades de compliment molt justet i orientat quasi només a la certificació.

L’aparició de noves versions és sempre una bona ocasió per millorar i posar al dia aspectes que en els canvis anteriors no es van adaptar suficientment.

Les noves versions de norma acostumen també a servir per a que els auditoris de les entitats certificadores quedin alliberats de certes toleràncies practicades amb quasi incompliments d’alguns sistemes de gestió auditats. És un bon moment per posar el llistó allí on toca.

Observem la proliferació d’ofertes de formació, assessoraments i altres ajuts per a l’actualització dels sistemes de gestió, amb una intensitat que considerem desproporcionada a la realitat dels canvis que hi haurà i amb una anticipació temporal tampoc prou justificada.

Un cop aprovades les noves versions, les empreses certificades disposen de tres anys per adaptar-s’hi. Tot i que recomanem no deixar-ho pas per al darrer moment, no hi ha cap urgència.

Com hem dit més amunt, a Entorn Qualitat estem analitzant els canvis i quan ja siguin definitius oferirem als nostres clients ajuda presencial i on-line per a les adaptacions.

Cal tenir també en compte de cara a la certificació, que en posterioritat a l’aprovació de les normes, s’obre un període indeterminat de temps durant el qual els auditors de les entitats de certificació van consensuant les interpretacions pràctiques d’alguns requisits de les normes que potser no són molt explícites.

També tindrem en compte aquestes interpretacions.

Per certs tipus d’empreses i en determinades circumstàncies haver fet un estudi del risc ambiental és una obligació legal per determinar l’import d’unes garanties financeres. En la majoria dels casos és una oportunitat i una recomanació per assegurar la continuïtat de l’empresa.

RESPONSABILITAT AMBIENTAL

A l’octubre del 2007 es va publicar la llei 26/2007 de “Responsabilitat Mediambiental”, que desenvolupa la Directiva 2004/35/CE del Parlament Europeu pel que fa a la prevenció i reparació de danys mediambientals. De manera resumida aquesta llei pretén implantar de manera efectiva el principi de gestió ambiental: “qui contamina paga”.

La llei, desenvolupada pel reglament del RD 2090 /2008 estableix l’obligació de constituir unes garanties financeres per poder respondre davant dels eventuals danys ambientals que es puguin ocasionar, tant de manera dolosa com accidental.

L’ordre de prioritat de les actuacions és prevenir, evitar, reparar i en darrera instància pal·liar i compensar pels danys ocasionats.

Les dues primeres, prevenir i evitar, són els objectius principals dels sistemes de gestió de riscos així com dels sistemes de gestió ambiental.

Pel que fa a les garanties financeres la llei considera tres supòsits en funció de l’estimació dels costos de reparació dels possibles danys:

a)     > 2.000.000 € à la constitució de la garantia és obligatòria

b)    > 300.000 €  i < 2.000.000 € à la constitució de la garantia és voluntària si es disposa d’un sistema de gestió ambiental certificat, EMAS III o ISO 14.001:2004

c)     < 300.000 € à la constitució de la garantia és voluntària

L’Ordre ARM/1783/2011 estableix el calendari de prioritats per aprovar les ordres ministerials a partir de les quals serà exigible la constitució de la garantia financera obligatòria, tot tenint en compte un nivell de prioritat definit, en funció de l’activitat, a l’esmentada ordre.

En el cas de les activitats classificades amb un nivell de prioritat 1 el termini màxim de tres anys per aprovar l’ordre va acabar el 22 de juny del 2014. Hores d’ara encara no ha estat aprovada l’ordre en la que es fixi la data a partir de la qual es podrà exigir la constitució de la garantia financera obligatòria. Hauria d’estar al caure.

Per a les activitats classificades amb nivells de prioritat 2 i 3 els terminis màxim són de cinc i vuit anys respectivament.

Cal recordar que tot el que s’ha comentat fins ara no elimina, en cap cas, l’obligació existent de les empreses de prevenir, evitar i reparar els danys mediambientals i les amenaces imminents de tals danys.

AVALUACIÓ DEL RISC AMBIENTAL

Tant si volem saber quina obligació tenim de constituir la garantia com si volem conèixer el possible “cost” dels nostres riscos ambientals per negociar amb coneixement de causa una pòlissa d’assegurança, ens cal fer una avaluació del risc ambiental.

L’avaluació de riscos és l’eina de gestió que ens permet identificar perills potencials, assignar-los una probabilitat d’ocurrència i estimar les conseqüències (danys) en diferents àmbits de la gestió.

Les principals etapes del procés d’avaluació dels riscos són:

  1. Identificar les causes i els perills: factor humà, productes, processos, instal·lacions, climatologia, subministraments, infraestructures…
  2. Identificar els successos iniciadors: fets físics que poden provocar accidents
  3. Estudiar els factors condicionants: medis físic, biòtic, humà i socioeconòmic
  4. Postular els possibles escenaris d’accident
  5. Assignar probabilitat d’ocurrència per a cada escenari d’accident
  6. Estimar les conseqüències per a cada escenari d’accident
  7. Estimar el risc de cada escenari
  8. Valorar els danys: estimar el valor econòmic dels danys de cada escenari d’accident previst

Una guia metodològica específica per fer l’avaluació del risc ambiental la trobem en la norma UNE 150008:2008 “Análisis y evaluación del riesgo ambiental”.

També hi ha disponibles diferents guies publicades pel ministeri amb competències sobre el medi ambient i altres organitzacions.

L’avaluació dels riscos ambientals permet a l’empresa desenvolupar una política de prevenció activa minimitzant els riscos ambientals i reduint les conseqüències i els impactes en els casos en que no es puguin evitar els accidents.

La política de prevenció activa te efectes afegits força importants, entre els quals:

a)     Evitar possibles accidents i les seves conseqüències

b)    Estar millor preparat per afrontar les conseqüències dels accidents

c)     Reduir a mig i llarg termini els costos de la gestió ambiental

d)    Assegurar la continuïtat del negoci i de l’empresa en circumstàncies difícils

e)     Negociar amb millors condicions pòlisses d’assegurances per accidents ambientals

Conclusió: en qualsevol circumstància sempre és millor conèixer els perills i els riscos associats perquè ens permet preparar-nos i estar en millors condicions per afrontar-los.

Entorn Qualitat ha estat guanyadora del concurs per al projecte “Vi+Net” per al càlcul i millora de la petjada de carboni d’una cinquantena de cellers de tot Catalunya .

Una cinquantena de cellers de tot Catalunya participen en el projecte “Vi+Net”, impulsat per nou grups d’Acció Local de Catalunya coordinats pel Consorci Leader Priorat-Baix Camp, que té per objectiu fomentar les bones pràctiques en el sector, a fi de reduir el seu impacte sobre el canvi climàtic i augmentar-ne la competitivitat.

Vi+NetEl projecte “Vi+Net”, el de més abast a l’Estat espanyol per la quantitat de petjades de carboni quantificades, té per objectiu fomentar bones pràctiques que redueixin l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) en el sector vitivinícola a través d’accions diverses com l’organització de jornades formatives, formació on-line, l’elaboració d’un manual de bones pràctiques i la realització d’una eina de càlcul que permeti als cellers calcular la petjada de carboni dels seus productes més enllà del marc d’aquest projecte. Aquesta eina facilitarà el procés de certificació de la petjada de carboni de vins a cada celler i serà pre-verificada per l’entitat de certificació OCA-CERT que en certificarà el compliment de la norma ISO 14067 per al càlcul de petjada de carboni de productes vitivinícoles.

Per a la realització del projecte, Entorn Qualitat, ARDA, Lavola i OCA Cert han constituït un acord de col·laboració.

Aquestes empreses, en el marc d’aquest acord, assessoren els cellers que participen en el projecte oferint acompanyament durant els processos d’obtenció de dades, de càlcul i de certificació de la petjada de carboni dels vins seleccionats, tot ajudant els cellers a definir estratègies de reducció de la petjada de carboni. Reducció que té una forta correlació amb la disminució de costos.

El càlcul i reducció de la petjada de carboni, a més de contribuir a mitigar els efectes del canvi climàtic promou una bona reputació del celler per la seva responsabilitat social i millora la competitivitat dels seus productes pel valor afegit que això representa.

A la primera part d’aquest article vàrem parlar de la relació entre les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i el canvi climàtic.

Vèiem que la petjada de carboni, a grans trets, és el pes total de CO2 equivalent que s’emet en les activitats productives.

Objecte de càlcul de la petjada de carboni

El càlcul de la petjada de carboni es pot aplicar a multiplicitat d’objectes però els principals són les organitzacions, els projectes, els esdeveniments i els productes.

Tipus d’emissions

Emissions directes: les provocades per fons emissores pròpies de l’organització o controlades directament per ella.

AbastsEmissions indirectes: són conseqüència de les activitats de l’organització però es produeixen en fonts emissores que són propietat o són controlades per altres organitzacions.

Les emissions directes s’anomenen també d’abast 1.

Abast 1: Són les emissions directes produïdes i controlades per la pròpia organització. Per exemple gasos de la combustió de gas-oil per calefacció.

En canvi les emissions indirectes es divideixen en dos grups:

Abast 2: Les emissions indirectes derivades del consum energètic adquirit a altres empreses. Bàsicament es tracta de l’electricitat comprada i consumida.

Abast 3: Són totes les emissions indirectes descomptades les de l’abast 2. Pot incloure des de l’extracció de les primeres matèries, les emissions derivades del consum dels productes o el servei de l’empresa, el tractament de residus, viatges comercials, etc.

La petjada de carboni d’una organització

En el càlcul de la petjada de carboni d’una organització haurem de tenir clar quins seran les límits operacionals, és a dir entre quins límits farem l’inventari de les emissions.

El més habitual seria començar pel càlcul de “porta a porta”. Els consums directes produïts dins de l’àmbit productiu de l’empresa més els derivats pels consums energètics adquirits. Correspon a la suma de l’abast 1 més l’abast 2.

Progressivament podrem anar incorporant les emissions derivades de l’abast 3 que podríem separar entre les anomenades aigües amunt – tot allò previ a la producció – i aigües avall – tot allò que es produeix un cop els productes han sortit de l’empresa.

La petjada de carboni d’un esdeveniment

Entenem com esdeveniment una activitat que té lloc en un temps determinat en un lloc o llocs determinats.

Com en una organització, podem distingir tres àmbits d’estudi: les activitats realitzades entre l’inici públic de l’esdeveniment i la seva clausura, les activitats realitzades prèviament a l’inici formal de l’esdeveniment per tal event2d’organitzar-lo, preparacions prèvies, viatges dels organitzadors, etc. i les activitats produïdes un cop l’esdeveniment s’ha donat per acabat, per exemple, el tractament dels residus produïts durant l’esdeveniment, el procés de neteja posterior, etc.

En qualsevol cas, s’haurien de computar com a mínim les emissions derivades dels desplaçaments dels participants d’anada i tornada i durant l’esdeveniment, i els consums energètics realitzats durant l’esdeveniment.

La petjada de carboni d’un producte

Quan parlem de productes, el concepte principal és el d’anàlisi del cicle de vida (ACV) consistent en analitzar els impactes provocats pel producte al llarg de tot el seu cicle de vida. En el cas de la petjada, només es té en consideració l’impacte dels gasos amb efecte d’hivernacle.

S’utilitza sovint l’expressió “des del bressol fins a la tomba”. És a dir des de l’extracció de les primeres matèries fins al tractament dels residus finals.

Amb tot, també en aquest cas podem distingir entre la cadena de valor que va des del bressol fins a la porta, de porta a porta i de la porta a la tomba.

co2_alimentsNormalment els ACV declarats contemplen des del bressol fins a la porta de sortida (especialment quan el produït és primera matèria per una altra empresa) o des del bressol fins a la tomba (quan el client es el consumidor final, per exemple d’ampolles de vi).

El valor de conèixer la petjada de carboni

Calcular la petjada de carboni d’una organització, esdeveniment o producte denota una sensibilitat per part de l’organització que la calcula, ja que aquest càlcul és l’element necessari per reduir l’impacte ambiental.

A partir del coneixement de la petjada podem establir estratègies per a reduir-la, sabent que la reducció de la petjada anirà aparellada amb una reducció de despeses energètiques i d’altres tipus associades.

Pel que fa a productes, a més podem mostrar mitjançant etiquetatge la seva petjada com element distintiu respecte la competència i per a mercats sensibles al medi ambient.

Valor·aeq ha signat un conveni de col·laboració amb el Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya per calcular la petjada de carboni d’aquest esdeveniment.

En poques paraules, la petjada de carboni és la quantitat de gasos d’efecte hivernacle que s’alliberen a l’atmosfera com a conseqüència de qualsevol activitat i que contribueixen al canvi climàtic. El càlcul de la petjada de carboni es pot aplicar a la fabricació d’un producte, la VALORAEQ INCLINATprestació d’un servei, la celebració d’un esdeveniment o a un territori.

L’organització del Rural Smart Grids incorpora en aquesta segona edició el càlcul de la petjada com a indicador quantificable dins una estratègia de millora de la sostenibilitat d’aquest esdeveniment.

Durant el congrés es recolliran les dades que permetin calcular les emissions associades el consum energètic de l’espai on se celebra, al transport de les persones i a la gestió dels residus que es generin. Els resultats es faran públics conjuntament amb les conclusions del congrés.

Adhesió Entorn QualitatAmb aquest exercici la organització del congrés se suma a les nombroses iniciatives existents, algunes dins un marc legal regulatori i d’altres en el camp voluntari, per prendre consciència de l’impacte sobre el canvi climàtic i actuar per a la seva minimització.

Instruments com la comunicació de la petjada de carboni són ja d’obligat compliment en alguns països i seran cada cop més una exigència del mercat. El sector agroalimentari és un dels que més ha avançat en aquest aspecte.

dissabte, 02 de novembre del 2013La gestió del risc i la continuïtat del negoci

En general, la supervivència de les empreses així com la continuïtat del negoci amb el que creen valor i riquesa depenen, entre d’altres factors importants, de tenir una estratègia concreta, clara i definida i de fer una gestió adequada, eficaç i eficient.

Aquestes activitats s’emmarquen dins de la gestió ordinària de l’empresa, sovint dins de sistemes de gestió estructurats i organitzats que, freqüentment, prenen com a guia qualsevol dels models de referència disponibles: ISO 9001, ISO/TS 16949, etc.

Aquests models de referència, de gestió de la qualitat, són insuficients per dues raons:

a)     Només té en compte un dels grups amb interès legítim (stakeholders): els clients

b)    El disseny, planificació, desplegament i execució del sistema de gestió considera solament les activitats normal i previsibles, és a dir activitats del “dia a dia”.

Moltes empreses, amb sistema de gestió “normalitzat” o no, fan les coses prou be com per continuar existint i fins i tot tenir bones expectatives de futur.

Image courtesy of Stuart Miles at FreeDigitalPhotos.net

Malgrat tot, i més en l’actual conjuntura de crisi econòmica i de confiança en general, hi ha imponderables que, tot hi fent les coses be, poden fer que l’empresa se’n vagi en orris. Parlem de riscos de tota mena que poden incidir de manera negativa en el negoci, provocar pèrdues inassumibles i fins i tot a qüestionar la viabilitat de l’empresa.

Hi ha empreses que ja han fet un pas endavant i alguns d’aquests riscos, fins i tot les seves conseqüències, poden estar previstos: contractar una assegurança en cas d’incendi, disposar de recanvis crítics de la maquinaria en cas d’avaria, tenir generadors electrògens pels tall d’electricitat, fer una gestió manual quan falla la informàtica, tenir proveïdors alternatius en cas de vaga, prendre mesures contra els robatoris, etc.

El punt feble rau en que totes aquestes accions sovint són puntuals i/o de caràcter reactiu com a conseqüència d’experiències passades.

Tanmateix una correcta “gestió del risc” pot prevenir l’aparició de fets imprevistos i reduir-ne significativament els seus efectes negatius.

Per això cal aplicar una metodologia que contempli les següents fases:

a)     Coneixement, identificació i anàlisi dels punts crítics del negoci de l’empresa

b)    Identificació completa de tots els riscos possibles

c)     Avaluació dels riscos de manera metòdica i sistemàtica

d)    Avaluació de les conseqüències i establiment de criteris d’importància i prioritats

e)     Definició i establiment dels plans de contingència adients

f)     Definició i establiment dels plans de continuïtat del negoci

g)    Revisió i manteniment actualitzat i en vigor dels plans

La clau més important és dissenyar l’estratègia necessària per garantir que el negoci pugui continuar en uns terminis i en unes condicions predeterminades desprès que ocorri la contingència o l’incident pertorbador.

En resum, es recomanable disposar d’un sistema de gestió dels riscos que, en funció dels recursos disponibles, permeti garantir la continuïtat del negoci, i per tant de l’empresa, en el cas que succeeixin determinades contingències.

La gestió de la continuïtat del negoci és una mesura que a més de pretendre assegurar el futur de l’empresa, transmet confiança als grups interessats i millora la imatge de l’empresa.

Les relacions amb clients, treballadors, entitats financeres i asseguradores en surten beneficiades.

Les normes més conegudes aplicables en àmbits específics de risc són: ISO 14001 (ambiental), OHSAS 18001 (seguretat i salut), ISO 27001 (seguretat de la informació) i ISO 28000 (cadena de subministrament).

A mitjans del 2012 es va publicar la norma ISO 22301 que especifica els requisits per a la creació i gestió d’un sistema de gestió de la continuïtat de negoci. La versió en castellà, la norma UNE d’AENOR està encara en fase de projecte.

Image courtesy of Stuart Miles at FreeDigitalPhotos.net

dissabte, 02 de novembre del 2013Projecte Valor·aeq d’economia verda

Avui, amb un sistema econòmic, energètic i ambiental en crisi, cal orientar més que mai l’activitat de les organitzacions (entre les quals especialment les empreses) cap a la màxima eficiència productiva, minimitzant el consum de recursos, la producció de residus i les emissions a l’atmosfera.

Entenem la sostenibilitat com la realització de l’activitat econòmica amb increment de valor per a totes les parts interessades, molt especialment per a la societat on es desenvolupa l’activitat i per a les generacions futures.

Això vol dir disposar de sistemes de gestió responsables que tinguin en compte les persones i l’entorn.

El canvi climàtic que no és ja una perspectiva o una hipòtesi sinó que és una realitat verificable ens obliga a posar el màxim esforç en la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

Dins d’aquest context  i tenint en compte que cal tenir la màxima capacitat per donar resposta a les necessitats dels nostres clients i de la societat en general, hem unit esforços amb l’empresa ARDA, Gestió i Estudis Ambientals SL per a la realització, amb el nom de Valor·aeq, de projectes específics d’economia verda en general i específicament en l’àmbit turístic i agroalimentari, sense exclusió d’altres àmbits que es vagin incorporant.

VALORAEQ INCLINAT

Un dels factors principals de l’economia verda és la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle comptabilitzat en unitats equivalents de massa de CO2 equivalent, anomenat petjada de carboni.

El càlcul i la reducció de la petjada de carboni imputable a organitzacions, productes, serveis i esdeveniments és un eix central de l’activitat de Valor·aeq.

Els altres dos eixos relacionats amb l’anterior són l’estalvi energètic i la sostenibilitat.

El fet d’haver prioritzat les empreses turístiques i agroalimentàries és degut a que són sectors on la sensibilitat ambiental dels clients actualment és més gran però no excloem cap altre sector d’activitat humana.

Per conèixer millor el nostre projecte Valor·aeq, us convidem a entrar al web www.valoraeq.eu

Cada cop anirem sentint a parlar més de la petjada de carboni, anirem al supermercat o a la botiga i ens trobarem productes amb una etiqueta que declara uns kg de CO2.

Avui ja comença a ser freqüent emprar la petjada de carboni per calcular l’impacte ambiental que té un esdeveniment, el que ha tingut la fabricació d’un producte i el que tindrà per l’ús que li doni el consumidor.

Green S 4Ja hi ha països on la legislació obliga a declarar la petjada de carboni de les ampolles de vi. En altres no és la legislació qui obliga sinó la sensibilització dels consumidors que prefereixen adquirir productes a empreses que mostren la seva sensibilitat pel medi mesurant i millorant el seu impacte.

Encetem aquí una sèrie de 4 articles sobre aquest tema.

En aquest primer fem una breu introducció al que és la petjada de carboni.

En el segon parlarem de les diferents estratègies i elements que intervenen en càlcul dels inventaris i de la petjada de carboni.

En el tercer tractarem del Programa d’Acords Voluntaris promogut per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic.

En el quart, de les normes internacionals de referència, la certificació i la comunicació de la petjada

Canvi climàtic

Com a conseqüència de l’emissió a l’atmosfera de certs gasos, una part important de les radiacions solars que es reflecteixen de la superfície de la terra cap a l’exterior, queden atrapades creant un efecte d’hivernacle amb un progressiu escalfament de la biosfera. Per això aquests gasos són anomenats gasos amb efecte d’hivernacle (GEH).

Aquest escalfament produeix uns desequilibris de difícil previsió i amb conseqüències encara més difícils d’evitar: increment de fenòmens atmosfèrics destructius, desertització, pujada del nivell de mar, efecte d'hivernàcleinundació de zones marítimes, desubicació de conreus tradicionals, etc.

Les grans empreses energètiques, interessades a negar el canvi climàtic, al final no han pogut amb l’evidència científica d’aquest canvi originat o accelerat per l’activitat humana, bàsicament per la utilització massiva de combustibles fòssils.

Però aquestes multinacionals del petroli i derivats sí que han tingut un lamentable èxit en fer que els governs no actuessin a temps per impedir els efectes del canvi climàtic que ja es comencen a sentir.

Els beneficis d’aquestes multinacionals tenen i tindran com a contrapartida greus perjudicis per a tota la població, sense distinció.

La inèrcia del procés d’escalfament fa que actualment ja no es parli d’impedir el canvi climàtic sinó de reduir-ne els seus efectes i mitigar-lo.

És responsabilitat de tothom contribuir a aquesta mitigació a nivell personal i empresarial. En definitiva, les empreses som persones.

Evidentment, una actitud responsable pot ser i serà reconeguda pels clients de l’empresa i això, des de la perspectiva estricta del negoci, és important.

La petjada de carboni

En poques paraules, la petjada de carboni és la quantitat de GEI que s’alliberen a l’atmosfera com a conseqüència de qualsevol activitat. Tan pot ser realitzar un esdeveniment, fer funcionar una empresa o elaborar i comercialitzar un producte.

Disposar de l’indicador de la petjada de carboni ens permet emprendre accions per a reduir-la com a decisió de responsabilitat social empresarial.

Com que hi ha una alta correlació entre la petjada de carboni i l’energia consumida, a més tenint en compte que l’energia cada dia serà més cara, la reducció de la petjada afectarà positivament en els beneficis de l’empresa.

El diòxid de carboni

En realitat el CO2 no és l’únic causant de l’escalfament per l’efecte d’hivernacle.

El Protocol de Kyoto va identificar sis gasos i famílies amb efecte d’hivernacle  que són: diòxid de carboni (CO2), metà, òxid nitrós, hidrofluorcarburs, perfluorcarburs i hexafluorur de sofre.

No tots tenen lapetjada de carboni mateixa capacitat d’escalfament, així per exemple 1 kg de metà té un efecte d’escalfament equivalent a 21 kg de diòxid de carboni i 1 kg de hexafluorur de sofre equival a 24 tones de diòxid de carboni.

Els kg de cada GEH emesos es transformen en kg equivalents de diòxid de carboni, la suma dels quals són els kg de diòxid de carboni equivalent que és la unitat de mesura de la petjada de carboni.

La petjada de carboni és doncs el total de kg de diòxid de carboni equivalent emès per una unitat de realització o de producció (esdeveniment, activitat anual o unitat de producte).

En el proper article parlarem de les emissions de GEI durant cicle de vida dels productes i serveis, base per al càlcul de la petjada de carboni.

dimecres, 28 d'agost del 2013Autoconsum energètic 2

Aquest article és la continuació del publicat el 19/07/13, després de conèixer la nefasta proposta de reial decret per regular el subministrament i producció d’energia elèctrica amb autoconsum del Ministerio de Industria, Energía y Turismo del Reino de España.

Encara està pendent l’emissió de l’informe de la Comissió Nacional d’Energia (CNE) sobre la proposta de reial decret. Aquest informe no és vinculant pel govern.

Potser és casualitat que s’hagi presentat la proposta a la CNE el 18 de juliol perquè sembla un cop d’estat a l’autoconsum.

En una primera lectura de la darrera proposta del reial decret veiem que si l’anterior era dolent aquest el supera clarament i és molt pitjor.

Alguns dels punts més controvertits de la proposta són:

Es regula qualsevol modalitat d’autoconsum, incloent l’autoconsum instantani que mai no injecta energia a la xarxa.

Es crea un registre administratiu obligatori de totes les instal·lacions d’autoconsum.

Autoconsum domèsticPer fer una instal·lació cal de demanar permís a la companyia i pagar-li els drets d’escomesa. Fins i tot en el cas de l’ l’autoconsum instantani en que la companyia no pinta ni fas res.

Cal signar amb la companyia un contracte de “productor” i consumidor d’autoconsum encara que mai no s’injecti energia a la xarxa.

S’ha de disposar de dos comptadors de mesura amb discriminació horària i lectura remota. Per suposat molt més cars.

Si abans ja desapareixia la possibilitat de generar més energia de la necessària i vendre-la a la companyia, la modalitat de balanç net anual ens permetia generar energia sense consumir-la, injectar-la a la xarxa i recuperar-la quan calgués. A final d’any s’havia de fer net, i si hi havia excedents es perdien, és a dir se’ls quedava la companyia sense pagar res. Ara s’ha de fet net cada hora, per tant desapareix la possibilitat d’emmagatzemar l’energia sobrant a la xarxa per desprès recuperar-la. Tota l’energia generada de més se la queda la companyia sense pagar res i sense poder-la recuperar desprès.

És crea un anomenat “peatge de suport” que és un impost revolucionari per l’energia generada i consumida dins la pròpia instal·lació, sense que mai passi per la xarxa. El cost d’aquest peatge suposa mes del 50% de preu del kW.h comprat directament a la companyia.

Recordem els principals avantatges de l’autoconsum energètic.

  • Generar riquesa en utilitzar recursos naturals disponibles i gratuïts: sol, aire…
  • Reduir la importació de combustibles fòssils i/o nuclears.
  • Crear llocs de treball directes en el disseny, instal·lació i manteniment de sistemes
  • Crear llocs de treball indirectes en la fabricació de components i equips.
  • Reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
  • Millorar la competitivitat amb un cost de l’electricitat més baix i estable.

La política que inspira la proposta sembla que te uns objectius diferents:

  • Afavorir els interessos econòmics de les companyies elèctriques.
  • Legalitzar el règim d’oligopoli del sector.
  • Impedir millorar la, ja de per sí minsa, independència energètica del país.
  • Promoure l’ús d’energies molt sensibles a les conjuntures político-econòmiques amb la seva incidència en els preus.
  • Dificultar l’ús d’energies gratuïtes i poc contaminats.
  • Tallar de soca-rel les petites possibilitats per a les empreses i organitzacions de reduir els costos de l’energia, de per sí molt elevats.
  • Carregar-se tot un sector industrial creixent, innovador, generador de tecnologia capdavantera i de llocs de treball. Ni de tecnologia ni de llocs de treball no anem gaire sobrats.
  • Preparar el terreny perquè l’oligopoli pugui oferir un “retir daurat” als actuals governant en els seus consells d’administració. Els anteriors, tots hi estan col·locats.

Com dèiem al primer article una política energètica millor és possible.

Ara queda clar que no volen.

dimecres, 24 de juliol del 2013La ISO 9001 que ha de venir

El comitè tècnic de la gestió de la qualitat està elaborant la darrera versió de la norma ISO 9001. Actualment està a l’estadi d’esborrany de comitè en procés d’estudi y votació. Possiblement la nova versió estarà disponible durant el 2015.

La norma ISO 9001 s’ha de revisar cada cinc anys per comprovar la seva vigència, actualitzar-la i si cal millorar-la.

La versió del 2000 es va revisar i va donar lloc a la versió del 2008. No hi van haver requisits nous. Tot plegat, van ser quatre correccions gramaticals i/o estètiques i poc més.

Ben diferents van ser els canvis que hi va haver en passar de la versió del 1994 a la del 2000 que, a més de modificar l’estructura, va introduir requisits nous, importants i de grans abast: definició i descripció dels processos, planificació, desplegament i seguiment dels objectius, gestió de la competència, seguiment dels processos, mesura de la satisfacció del client…

I ara què? Cal canviar gaire coses?

Logo Gestió de la qualitat ISO

La revisió actual de la ISO 9001 del 2008 ens durà a la cinquena versió des de que la norma va nàixer el 1987, probablement cap al segon semestre del 2015.

Quins canvis s’apunten.

L’estructura actual dels requisits (sistema, direcció, recursos, realització i mesura), que es manté des del 2000, és força coherent i correcta, tot i que amb alguna llicència com, per exemple, que el control dels equips de mesura no estigui en el capítol de gestió dels recursos, o que la inspecció del producte no estigui dins la realització del producte.

Les dificultats surten en intentar integrar els requisits d’altres normes que afecten altres àmbits de la gestió: ambiental (ISO 14001, ISO 50001…), seguretat i salut (OHSAS 18001…), responsabilitat social (ISO 26001, SGE 21…), etc. Cada norma té la seva pròpia estructura i entre elles no casen gaire be.

La nova ISO proposa una estructura de requisits ampliada a set grups:

  1. context de l’organització
  2. lideratge
  3. planificació
  4. suport
  5. funcionament
  6. avaluació
  7. millora

En aquesta nova estructura el primer i el tercer grup faciliten la integració de requisits inexistents a la ISO 9001 com són la identificació i avaluació d’aspectes, la identificació de perills i avaluació de riscos, identificació dels grups d’interès i de les seves necessitats…, que són activitats que generen la informació de base per a la gestió de riscos i contingències en els àmbits respectius, i que són subsidiaris i complementaris de la gestió nuclear del sistema: la gestió de qualitat.

L’organització ISO pretén que les diferents normes existents vagin adoptant aquesta estructura a mesura que es vagin revisant.

Pel que fa als nous requisits podem esmentar els següents: parts interessades, lideratge, riscos i oportunitats, coneixement, transferència del desenvolupament, bens dels proveïdors i alliberament de bens. Aquests requisits toquen aspectes prou importants per sí mateixos i la seva implantació i posterior manteniment no sembla que hagi de requerir una gran inversió de recursos.

Altres requisits clàssics es flexibilitzen fent més fàcil la seva adequació a cada empresa i a cada cas particular: proveïments externs (abans compres), desenvolupament (abans disseny i desenvolupament) i control dels canvis (abans validació dels processos).

La filosofia de la nova norma continua apostant per la gestió per processos, la millora continua i la satisfacció del client.

Continuen en vigor els vuit principis de la gestió de la qualitat descrits a la norma ISO 9000:2005.

Recordem-los:

  1. Enfocament al client
  2. Lideratge
  3. Participació de les persones
  4. Enfocament basat en processos
  5. Enfocament cap a la gestió
  6. Millora continua
  7. Presa de decisions basada en els fets
  8. Relacions mútuament beneficioses amb el proveïdor

Introdueix la relació causal “riscos i accions preventives” que ens obre noves possibilitats de gestió en un camp gairebé inèdit a la ISO 9001: la prevenció, malgrat que la norma parlés d’accions preventives, al darrer punt. L’experiència pràctica és gairebé nul·la.

Resumint, els canvis previstos afegeixen valor al sistema de gestió, són relativament fàcils d’aplicar i en alguns casos poden ajudar a clarificar, adequar i simplificar el que fem.

Vist el possible balanç d’avantatges i inconvenients, considerem que la inversió és rendible.

Potser no cal esperar a tenir la norma per anar incorporant i obtenir els beneficis dels canvis.


© 2008 Entorn Qualitat | Tema iKon per Wordpress per RealGeek.com Traduït per Marc Riera | Funciona amb Wordpress